martes, 1 de octubre de 2013

La Marta, la vespa i el noi perfecte

De vegades la vida té aquelles coses que et farien fotre-li una puntada de peu al cul i oblidar que mai l’has coneguda. Però és clar, és la vida, i si ho féssim qui ens acompanyaria de la mà a viure la nostre següent putada?

Això vaig pensar quan una punyetera vespa em va salvar d’estavellar-me contra el terra després de saltar d’un gratacels sense haver pensat a emportar-me paracaigudes. A veure, no és que mentre queia passés per una zona de radiació gamma i el meu adn es combinés amb el d’una vespa i em sortissin ales i evités la castanya, no. No sigueu tan literals, hòstia! El que vull dir és que la vespa… Bufff millor començo pel principi.

Això va ser abans del Biel i de Medieval II. Va ser quan feia Medieval I amb el catedràtic centenari a qui va substituir el Biel (molt millor el substitut, on anem a parar!). Doncs bé, quan ja feia uns dies que havien començat les classes va aparèixer un noi d’aquells que només entrar per la porta ja veus que s’han equivocat d’aula. Era alt, fort, ros, increïblement guapo i refotudament carismàtic. Els meus companys, i sobretot les meves companyes, de seguida van anar a informar-lo que allò era Medieval I i que allí no es parlava d’altra cosa que de les cròniques, de Llull i, amb una miqueta de sort, dels trobadors. Ell va somriure ensenyant la seva dentadura perfecte i va dir que ja ho sabia, que l’havia triada com a optativa (ell feia publicitat, per descomptat). I sí, noi, sí, ganes li va posar. Jo, des del meu seient de l’última fila, el veia cada dia a classe preguntant interessat, agafant apunts i comentant coses amb la resta de companys (sobretot companyes). La veritat és que tampoc li vaig fer gaire cas. Era el tipus de noi que mai de la vida es fixaria en mi. Vull dir, jo feia filologia catalana, debatia sobre lingüística, coneixia idiomes inventats i fins i tot n’havia creat algun, m’agradava la literatura medieval, la literatura de ciència ficció i la fantàstica, m’encantaven els jocs de rol i pintar miniatures. En poques paraules, només sent verda hagués estat més estranya. Així que no li vaig donar cap importància quan el noi en qüestió em va venir a buscar un dia i em va preguntar si li podia deixar els apunts, tampoc li vaig donar cap importància quan em va convidar a un cafè per agrair-m’ho i em va demanar el meu número de telèfon. Vaig seguir sense trobar estrany que em proposés de fer el treball de grup del curs amb ell, ni que em convidés a casa seva per preparar-lo. Com era impossible que jo li agradés, no li vaig donar importància quan em va fer un petó, ni quan em va treure la roba, ni quan ens vam passar tota la nit follant. Bé, aleshores potser sí que vaig pensar que alguna cosa estranya passava però… de veritat algú té el cap clar en aquests moments? La cosa és que sense veure-ho a venir em vaig trobar sortint amb ell, amb tot el que això implica. Nits sense dormir pensant que em deixarà, aquelles ganes boges d’estar sempre amb ell i els esforços titànics per no demostrar-ho, el dibuixar cors travessats per fletxes com una ximpleta i amagar-los de seguida perquè ningú els vegi. O sigui… Tot el que fan les fleumes quan s’enamoren i es volen fer les dures perquè, després, quan els trenquen el cor, no hagin de passar tanta vergonya. Perquè, creieu-me, aquest moment sempre arriba… I, com sempre arriba ,a mi també em va arribar.
Ja gairebé havia passat la fase de la paranoia i començava a estar convençuda que el noi perfecte no estava amb mi perquè li paguessin. Ja anava a dir-li que l’estimava i que em moriria si no estàvem junts per sempre més (imagineu la meva salut mental com anava…), quan, mentre preníem un cafè en una terrasseta a prop de la universitat, una vespa amb molt mala bava em va picar. Hòsties! Vaig veure les estrelles. Ell, tot amatent, es va oferir per anar corrent a la farmàcia a comprar alguna cosa per la picada. Jo el vaig deixar i, mentre maleïa el món pel mal que em feia el verí de la vespa, vaig pensar que quan tornés li diria que l’estimava. Això va ser abans que al seu mòbil arribés un wassap… Això va ser abans de llegir, purament per casualitat (que hagués de treure el mòbil de la butxaca de la seva caçadora ara no ve al cas), que la Cris estava pensant en ell i el trobava a faltar, i que no podia esperar al cap de setmana per estar junts. El cap de setmana que ell, tot trist, m’havia dit que havia de passar amb la seva àvia i jo, com una idiota, l’havia consolat dient que somiaria amb ell cada nit. Al cap d’uns minuts va tornar, somrient, amb una bossa de la farmàcia a la mà. Jo, tota digna, vaig agafar la bossa, li vaig clavar una bufetada i li vaig dir:

-La Cris et troba molt a faltar, diu que gairebé no pot esperar al cap de setmana per estar amb tu.

Vaig marxar sense dir res més. No calia.

El noi perfecte no va tornar a classe i van començar a córrer tot de rumors sobre ell. A mi m’era igual, tenia el cor trencat, els ulls inflats i els cabells fets una merda. Això sí, la meva dignitat, encara que rebregada, encara s’aguantava dempeus gràcies a aquella maleïda vespa.

Ja té collons la cosa!