martes, 17 de marzo de 2009

Medieval de primera

Ja no recordo com va començar la nostra història... Bé, sí que ho recordo però sembla tan llunyà...

En fi, imagineu que us sentiu petits, bruts, fins i tot completament invisibles. Imagineu que la vostra realitat no és suficient per a vosaltres i que no teniu ni puta idea de com canviar-la. Imagineu... Però què estic dient? Segur que tothom sap el que estic descrivint. Qui no s'ha sentit així algún cop?

Doncs bé, així estava. Passant els minuts i les hores i els dies. Com una ànima en pena, com una bleda soleiada que diria la meva àvia.

I un dia, mentre arrossegava la meva patètica figura pel claustre de la universitat, un ésser sense forma que anava més depressa del que hauria d'anar ensopega amb mi. Au, tots els llibres que havia agafat de la biblioteca per terra, la carpeta i els meus apunts escapats per les rajoles de pedra centenàries.

-Mira per on vas!- que li crido jo ajupint-me per recollir les paraules que m'havien manat de llegir a classe.

-Perdona- sento que diu un veu càlida i masculina. I noto com s'ajup al meu cantó i comença a recollir els meus fulls.

Jo no dic res. Com a mínim ha tigut la decència de no passar de llarg... Ja és molt.

Acabo de recollir l'estesa i m'aixeco, intentant deixar intacta la meva rabiosa dignitat. Ell també s'aixeca i per primera vegada el veig. És alt i prim i té els cabells castanys una mica llargs i despentinats. El seus ulls de color mel em miren amb amabilitat des de darrera d'unes ulleres amb montura a l'aire. Somriu i sense voler la meva ràbia surt volant.

-Em sap greu- diu allargant-me els meu apunts.

-No, tan se val- dic jo, oblidant que feia uns segons volia arrencar-li el cap.

-Fas literatura medieval?

Jo m'encongeixo d'espatlles.

-Això intento- dic- però es veu que el professor té millors coses a fer que donar classe. Fa dues setmanes que no apareix.

Ell torna a somriure.

-Bé, em sembla que això ja s'ha acabat. Diuen que han contractat un substitut... Ets del segons grup oi?

Jo faig que sí amb el cap.

-És la història de la meva vida... sempre segona.

Ell deixa anar una rialla plena de vida.

-Doncs ja ens veurem a classe.

-Fas medieval de segona?- pregunto. Mai l'havia vist a classe i puc dir que conec tothom, encara que només sigui de vista. Sempre m'assec a última fila.

-Intento fer medieval de primera- diu amb un somriure divertit dibuixat a la seva cara que a hores d'ara em sembla perfecte- però no sé si me'n surto.

Jo faig que sí amb el cap. Aquest és nou... penso, sinó no aniria tant content a una classe on el millor que et pot passar és que t'adormis.

-Bé, doncs... ens veiem...- I se'n va , directe al bar de la facultat... És clar... Per això no l'he vist mai a classe.



Una setmana més tard, les classes de literatura catalana medieval II tornen a rependre el seu curs. Els alumnes són els mateixos de sempre. Ja m'ho pensava. Tothom parla del substitut. Es veu que és un alumne que està fent el doctorat. Es veu que a penes té uns anys més que nosaltres, es veu que... a ningú li agrada ja d'entrada... Que previsible.

I aleshores, a l'hora indicada, entra ell.

-Bon dia, em dic Biel Ventadorm, i seré el vostre professor de medieval II per a la resta del curs.
Els mateixos cabells despentinats, els mateixos ulls darrera les ulleres, la mateixa figura alta i trencadissa... I jo decideixo que em canviaré de classe... No podré aguantar la vergonya.

Ell somriu i mira la classe. Per que quedi clar, normalment els meus companys són uns agonies que es barallen per les primeres fileres de seients. La classe sencera està a sobre el professor, només jo resto allunyada, cap enrera, per passar desapercebuda.

El professor aixeca la vista cap a mi i somriu.

-Queda molt espai per aquí davant- diu- per què no t'apropes?

Jo em vull morir.

-Estic bé- dic.

Els meus companys em miren com si fos d'un altre planeta.

-Au, princesa, apropa't una mica i prometo que farem literatura medieval de primera.

Si em va picar l'ullet o no ara no ho podria dir... Només sé que em va dir princesa i jo em vaig perdre per sempre.


jueves, 26 de febrero de 2009

No sóc lliure

Si pogués ho fotria tot a mar... Si pogués... Però no puc. No puc.
És en aquests dies en què tot sembla sortir malament que m'obligo a mirar-me al mirall i dir: Marta... respira, tranquil·la... pots amb això i amb molt més...
Però en el fons és una mentida tan gran que em fa vergonya mirar-me als ulls i repetir-me-la a la cara.
Collons! Que fotut és tot això!
És tan difícil descriure el que sento... que crec que la meva única opció és la poesia... M'agrada la poesia, sobretot la que escriuen els altres. Perquè a mi els sentiments i els pensaments se m'encallen a la gola, o a la mà... I no puc deixar-los anar per explicar-los a qui em pregunta:
-Marta, què et passa?
O per escriure'ls en una tirallonga de versos endimoniada que faci volar el pensament de tots els que els llegeixin.
I cada cop més sento aquestes paraules "Marta, què et passa?, Marta què et passa?"

¡òstia!

Si sabés què és el que em passa... Seria lliure.

Però no ho sóc.