La Marta, la vespa i el noi perfecte

De vegades la vida té aquelles coses que et farien fotre-li una puntada de peu al cul i oblidar que mai l’has coneguda. Però és clar, és la vida, i si ho féssim qui ens acompanyaria de la mà a viure la nostre següent putada?

Això vaig pensar quan una punyetera vespa em va salvar d’estavellar-me contra el terra després de saltar d’un gratacels sense haver pensat a emportar-me paracaigudes. A veure, no és que mentre queia passés per una zona de radiació gamma i el meu adn es combinés amb el d’una vespa i em sortissin ales i evités la castanya, no. No sigueu tan literals, hòstia! El que vull dir és que la vespa… Bufff millor començo pel principi.

Això va ser abans del Biel i de Medieval II. Va ser quan feia Medieval I amb el catedràtic centenari a qui va substituir el Biel (molt millor el substitut, on anem a parar!). Doncs bé, quan ja feia uns dies que havien començat les classes va aparèixer un noi d’aquells que només entrar per la porta ja veus que s’han equivocat d’aula. Era alt, fort, ros, increïblement guapo i refotudament carismàtic. Els meus companys, i sobretot les meves companyes, de seguida van anar a informar-lo que allò era Medieval I i que allí no es parlava d’altra cosa que de les cròniques, de Llull i, amb una miqueta de sort, dels trobadors. Ell va somriure ensenyant la seva dentadura perfecte i va dir que ja ho sabia, que l’havia triada com a optativa (ell feia publicitat, per descomptat). I sí, noi, sí, ganes li va posar. Jo, des del meu seient de l’última fila, el veia cada dia a classe preguntant interessat, agafant apunts i comentant coses amb la resta de companys (sobretot companyes). La veritat és que tampoc li vaig fer gaire cas. Era el tipus de noi que mai de la vida es fixaria en mi. Vull dir, jo feia filologia catalana, debatia sobre lingüística, coneixia idiomes inventats i fins i tot n’havia creat algun, m’agradava la literatura medieval, la literatura de ciència ficció i la fantàstica, m’encantaven els jocs de rol i pintar miniatures. En poques paraules, només sent verda hagués estat més estranya. Així que no li vaig donar cap importància quan el noi en qüestió em va venir a buscar un dia i em va preguntar si li podia deixar els apunts, tampoc li vaig donar cap importància quan em va convidar a un cafè per agrair-m’ho i em va demanar el meu número de telèfon. Vaig seguir sense trobar estrany que em proposés de fer el treball de grup del curs amb ell, ni que em convidés a casa seva per preparar-lo. Com era impossible que jo li agradés, no li vaig donar importància quan em va fer un petó, ni quan em va treure la roba, ni quan ens vam passar tota la nit follant. Bé, aleshores potser sí que vaig pensar que alguna cosa estranya passava però… de veritat algú té el cap clar en aquests moments? La cosa és que sense veure-ho a venir em vaig trobar sortint amb ell, amb tot el que això implica. Nits sense dormir pensant que em deixarà, aquelles ganes boges d’estar sempre amb ell i els esforços titànics per no demostrar-ho, el dibuixar cors travessats per fletxes com una ximpleta i amagar-los de seguida perquè ningú els vegi. O sigui… Tot el que fan les fleumes quan s’enamoren i es volen fer les dures perquè, després, quan els trenquen el cor, no hagin de passar tanta vergonya. Perquè, creieu-me, aquest moment sempre arriba… I, com sempre arriba ,a mi també em va arribar.
Ja gairebé havia passat la fase de la paranoia i començava a estar convençuda que el noi perfecte no estava amb mi perquè li paguessin. Ja anava a dir-li que l’estimava i que em moriria si no estàvem junts per sempre més (imagineu la meva salut mental com anava…), quan, mentre preníem un cafè en una terrasseta a prop de la universitat, una vespa amb molt mala bava em va picar. Hòsties! Vaig veure les estrelles. Ell, tot amatent, es va oferir per anar corrent a la farmàcia a comprar alguna cosa per la picada. Jo el vaig deixar i, mentre maleïa el món pel mal que em feia el verí de la vespa, vaig pensar que quan tornés li diria que l’estimava. Això va ser abans que al seu mòbil arribés un wassap… Això va ser abans de llegir, purament per casualitat (que hagués de treure el mòbil de la butxaca de la seva caçadora ara no ve al cas), que la Cris estava pensant en ell i el trobava a faltar, i que no podia esperar al cap de setmana per estar junts. El cap de setmana que ell, tot trist, m’havia dit que havia de passar amb la seva àvia i jo, com una idiota, l’havia consolat dient que somiaria amb ell cada nit. Al cap d’uns minuts va tornar, somrient, amb una bossa de la farmàcia a la mà. Jo, tota digna, vaig agafar la bossa, li vaig clavar una bufetada i li vaig dir:

-La Cris et troba molt a faltar, diu que gairebé no pot esperar al cap de setmana per estar amb tu.

Vaig marxar sense dir res més. No calia.

El noi perfecte no va tornar a classe i van començar a córrer tot de rumors sobre ell. A mi m’era igual, tenia el cor trencat, els ulls inflats i els cabells fets una merda. Això sí, la meva dignitat, encara que rebregada, encara s’aguantava dempeus gràcies a aquella maleïda vespa.

Ja té collons la cosa!

Medieval de primera

Ja no recordo com va començar la nostra història... Bé, sí que ho recordo però sembla tan llunyà...

En fi, imagineu que us sentiu petits, bruts, fins i tot completament invisibles. Imagineu que la vostra realitat no és suficient per a vosaltres i que no teniu ni puta idea de com canviar-la. Imagineu... Però què estic dient? Segur que tothom sap el que estic descrivint. Qui no s'ha sentit així algún cop?

Doncs bé, així estava. Passant els minuts i les hores i els dies. Com una ànima en pena, com una bleda soleiada que diria la meva àvia.

I un dia, mentre arrossegava la meva patètica figura pel claustre de la universitat, un ésser sense forma que anava més depressa del que hauria d'anar ensopega amb mi. Au, tots els llibres que havia agafat de la biblioteca per terra, la carpeta i els meus apunts escapats per les rajoles de pedra centenàries.

-Mira per on vas!- que li crido jo ajupint-me per recollir les paraules que m'havien manat de llegir a classe.

-Perdona- sento que diu un veu càlida i masculina. I noto com s'ajup al meu cantó i comença a recollir els meus fulls.

Jo no dic res. Com a mínim ha tigut la decència de no passar de llarg... Ja és molt.

Acabo de recollir l'estesa i m'aixeco, intentant deixar intacta la meva rabiosa dignitat. Ell també s'aixeca i per primera vegada el veig. És alt i prim i té els cabells castanys una mica llargs i despentinats. El seus ulls de color mel em miren amb amabilitat des de darrera d'unes ulleres amb montura a l'aire. Somriu i sense voler la meva ràbia surt volant.

-Em sap greu- diu allargant-me els meu apunts.

-No, tan se val- dic jo, oblidant que feia uns segons volia arrencar-li el cap.

-Fas literatura medieval?

Jo m'encongeixo d'espatlles.

-Això intento- dic- però es veu que el professor té millors coses a fer que donar classe. Fa dues setmanes que no apareix.

Ell torna a somriure.

-Bé, em sembla que això ja s'ha acabat. Diuen que han contractat un substitut... Ets del segons grup oi?

Jo faig que sí amb el cap.

-És la història de la meva vida... sempre segona.

Ell deixa anar una rialla plena de vida.

-Doncs ja ens veurem a classe.

-Fas medieval de segona?- pregunto. Mai l'havia vist a classe i puc dir que conec tothom, encara que només sigui de vista. Sempre m'assec a última fila.

-Intento fer medieval de primera- diu amb un somriure divertit dibuixat a la seva cara que a hores d'ara em sembla perfecte- però no sé si me'n surto.

Jo faig que sí amb el cap. Aquest és nou... penso, sinó no aniria tant content a una classe on el millor que et pot passar és que t'adormis.

-Bé, doncs... ens veiem...- I se'n va , directe al bar de la facultat... És clar... Per això no l'he vist mai a classe.



Una setmana més tard, les classes de literatura catalana medieval II tornen a rependre el seu curs. Els alumnes són els mateixos de sempre. Ja m'ho pensava. Tothom parla del substitut. Es veu que és un alumne que està fent el doctorat. Es veu que a penes té uns anys més que nosaltres, es veu que... a ningú li agrada ja d'entrada... Que previsible.

I aleshores, a l'hora indicada, entra ell.

-Bon dia, em dic Biel Ventadorm, i seré el vostre professor de medieval II per a la resta del curs.
Els mateixos cabells despentinats, els mateixos ulls darrera les ulleres, la mateixa figura alta i trencadissa... I jo decideixo que em canviaré de classe... No podré aguantar la vergonya.

Ell somriu i mira la classe. Per que quedi clar, normalment els meus companys són uns agonies que es barallen per les primeres fileres de seients. La classe sencera està a sobre el professor, només jo resto allunyada, cap enrera, per passar desapercebuda.

El professor aixeca la vista cap a mi i somriu.

-Queda molt espai per aquí davant- diu- per què no t'apropes?

Jo em vull morir.

-Estic bé- dic.

Els meus companys em miren com si fos d'un altre planeta.

-Au, princesa, apropa't una mica i prometo que farem literatura medieval de primera.

Si em va picar l'ullet o no ara no ho podria dir... Només sé que em va dir princesa i jo em vaig perdre per sempre.

No sóc lliure

Si pogués ho fotria tot a mar... Si pogués... Però no puc. No puc.
És en aquests dies en què tot sembla sortir malament que m'obligo a mirar-me al mirall i dir: Marta... respira, tranquil·la... pots amb això i amb molt més...
Però en el fons és una mentida tan gran que em fa vergonya mirar-me als ulls i repetir-me-la a la cara.
Collons! Que fotut és tot això!
És tan difícil descriure el que sento... que crec que la meva única opció és la poesia... M'agrada la poesia, sobretot la que escriuen els altres. Perquè a mi els sentiments i els pensaments se m'encallen a la gola, o a la mà... I no puc deixar-los anar per explicar-los a qui em pregunta:
-Marta, què et passa?
O per escriure'ls en una tirallonga de versos endimoniada que faci volar el pensament de tots els que els llegeixin.
I cada cop més sento aquestes paraules "Marta, què et passa?, Marta què et passa?"

¡òstia!

Si sabés què és el que em passa... Seria lliure.

Però no ho sóc.

Sorneguera Bufa

-Senyoreta... Sorneguera?
Veig com el riure se li escapa per sota el nas... i continúa..
-Bufa...- diu mentre contrau els músculs de la cara per no riure obertament.- Sap la resposta?
La veu li surt rogallosa d'haver estat llepant polles tota la nit. Les dels seus superiors. I ho fa a gust, mentre somia que algun dia li ho faran a ell...
-No.
-Ho diu de debó senyoreta Sorneguera...? Bufa!
Si ho torna a repetir un altre cop juro que li foto el bolígraf vermell, amb el que mutila els nostres exàmens, pel cul.
-Senyoreta...
-Marta- El tallo. No estic jo per cometre un delicte... I sincerament no sé si em podria desdir del meu jurament.
-Marta, sí...
I és que els meus cognoms són Sornaguera Bufa... Tot un manifest de la mala llet del destí. No hi tinc cap culpa, però sincerament n'estic ben bé fins els collons que la gent se'n rigui.
-Miri- dic alçant la veu per sobre les trenta fileres de taules de fusta que s'estenen davant meu. Es veu que el professor és curt. Collons si em poso al final de la classe... No serà per passar desapercebuda?- La veritat és que no sé la resposta... I sincerament... No m'interessa. Ausiàs March és depriment. Tan depriment que després de llegir els poemes que ens va manar... Crec que em suicidaré...
-Però què diu!- Exclama el professor... el ulls estan a punt de sortir-se de les seves conques.
-Bé... Si he de tornar a llegir una línia d'aquest "Gran amador", egòlatra, egocèntric, i mirador professional del seu melic... No sé, crec que la mort és més recomanable.
-Senyoreta...
Aquí va un altre cop... S'estan rifant hòsties.
-...Marta.
Sort que ha rectificat.
-El senyor Ausiàs March va construir un personatge que se suposava malalt d'amor per provocar, per debatre, per parlar seriosament d'un tema que a l'època...
-Sí, sí, sí- que li contesto jo una mica cansada de tanta xerrameca.- Tot això ja ho he llegit als llibres i als estudis i a tota la parafernàlia que envolta sempre els grans autors morts. El que dic únicament... És que aquest tio és depriment. No, corregeixo, el seu JO POÈTIC és depriment. A mi em deprimeix i com a lectora puc dir el que se'm passi pel forro dels... nassos.
-És una lectora molt dolenta.
-I vostè un professor pèssim. Però no pateixi, que a l'examen li posaré exactament el que vol sentir... Per això estem a la universitat, oi? Per repetir les paraules i els criteris que altres han tingut abans que nosaltres. Deu-nos en guard que tinguéssim una opinió diferent de les gran "autoritats".

Jo só aquell(a) que.m dic...MARTA

Marta, sí, em dic Marta. Un nom ben normal. I és que jo sóc així. Sense complicacions, sense dobles sentits, sense res...

Ningú, no sóc ningú més que unes quantes lletres.

Tan se val, oi? Encara que em coneguessiu tampoc no us interessaria res del que faig. Per tant... què importa? Digui el que digui continuaré sent jo o ningú.
No pensareu pas que sóc la que escric? O potser creieu que escric el que sóc?
Quàntes teories literàries heu llegit?
Jo últimament més de les que voldria. I així estic, inevitablement desequilibrada.
Perquè les teories és el que tenen... que enreden la troca i et deixen amb un pam de nas, que ja no saps ni el que penses ni el que fas.

M'enteneu, oi? M'enteneu?

ALGÚ ENTÉN ALGUNA COSA?

Cric-cric, cric-cric...

I així, del silenci nasqué la veritat...

Demà serà una altre dia