Sorneguera Bufa

-Senyoreta... Sorneguera?
Veig com el riure se li escapa per sota el nas... i continúa..
-Bufa...- diu mentre contrau els músculs de la cara per no riure obertament.- Sap la resposta?
La veu li surt rogallosa d'haver estat llepant polles tota la nit. Les dels seus superiors. I ho fa a gust, mentre somia que algun dia li ho faran a ell...
-No.
-Ho diu de debó senyoreta Sorneguera...? Bufa!
Si ho torna a repetir un altre cop juro que li foto el bolígraf vermell, amb el que mutila els nostres exàmens, pel cul.
-Senyoreta...
-Marta- El tallo. No estic jo per cometre un delicte... I sincerament no sé si em podria desdir del meu jurament.
-Marta, sí...
I és que els meus cognoms són Sornaguera Bufa... Tot un manifest de la mala llet del destí. No hi tinc cap culpa, però sincerament n'estic ben bé fins els collons que la gent se'n rigui.
-Miri- dic alçant la veu per sobre les trenta fileres de taules de fusta que s'estenen davant meu. Es veu que el professor és curt. Collons si em poso al final de la classe... No serà per passar desapercebuda?- La veritat és que no sé la resposta... I sincerament... No m'interessa. Ausiàs March és depriment. Tan depriment que després de llegir els poemes que ens va manar... Crec que em suicidaré...
-Però què diu!- Exclama el professor... el ulls estan a punt de sortir-se de les seves conques.
-Bé... Si he de tornar a llegir una línia d'aquest "Gran amador", egòlatra, egocèntric, i mirador professional del seu melic... No sé, crec que la mort és més recomanable.
-Senyoreta...
Aquí va un altre cop... S'estan rifant hòsties.
-...Marta.
Sort que ha rectificat.
-El senyor Ausiàs March va construir un personatge que se suposava malalt d'amor per provocar, per debatre, per parlar seriosament d'un tema que a l'època...
-Sí, sí, sí- que li contesto jo una mica cansada de tanta xerrameca.- Tot això ja ho he llegit als llibres i als estudis i a tota la parafernàlia que envolta sempre els grans autors morts. El que dic únicament... És que aquest tio és depriment. No, corregeixo, el seu JO POÈTIC és depriment. A mi em deprimeix i com a lectora puc dir el que se'm passi pel forro dels... nassos.
-És una lectora molt dolenta.
-I vostè un professor pèssim. Però no pateixi, que a l'examen li posaré exactament el que vol sentir... Per això estem a la universitat, oi? Per repetir les paraules i els criteris que altres han tingut abans que nosaltres. Deu-nos en guard que tinguéssim una opinió diferent de les gran "autoritats".

Jo só aquell(a) que.m dic...MARTA

Marta, sí, em dic Marta. Un nom ben normal. I és que jo sóc així. Sense complicacions, sense dobles sentits, sense res...

Ningú, no sóc ningú més que unes quantes lletres.

Tan se val, oi? Encara que em coneguessiu tampoc no us interessaria res del que faig. Per tant... què importa? Digui el que digui continuaré sent jo o ningú.
No pensareu pas que sóc la que escric? O potser creieu que escric el que sóc?
Quàntes teories literàries heu llegit?
Jo últimament més de les que voldria. I així estic, inevitablement desequilibrada.
Perquè les teories és el que tenen... que enreden la troca i et deixen amb un pam de nas, que ja no saps ni el que penses ni el que fas.

M'enteneu, oi? M'enteneu?

ALGÚ ENTÉN ALGUNA COSA?

Cric-cric, cric-cric...

I així, del silenci nasqué la veritat...

Demà serà una altre dia