No sóc lliure

Si pogués ho fotria tot a mar... Si pogués... Però no puc. No puc.
És en aquests dies en què tot sembla sortir malament que m'obligo a mirar-me al mirall i dir: Marta... respira, tranquil·la... pots amb això i amb molt més...
Però en el fons és una mentida tan gran que em fa vergonya mirar-me als ulls i repetir-me-la a la cara.
Collons! Que fotut és tot això!
És tan difícil descriure el que sento... que crec que la meva única opció és la poesia... M'agrada la poesia, sobretot la que escriuen els altres. Perquè a mi els sentiments i els pensaments se m'encallen a la gola, o a la mà... I no puc deixar-los anar per explicar-los a qui em pregunta:
-Marta, què et passa?
O per escriure'ls en una tirallonga de versos endimoniada que faci volar el pensament de tots els que els llegeixin.
I cada cop més sento aquestes paraules "Marta, què et passa?, Marta què et passa?"

¡òstia!

Si sabés què és el que em passa... Seria lliure.

Però no ho sóc.